A la present lletra no
et parlarem dels problemes que, com a ésser humà, has de patir cada
dia a la feina, a casa teva, al carrer o al lloc on estudies per
sortir-te'n en aquesta lluita quotidiana que és la vida humana, sinó
de la causa comuna de molts entrebancs amb què ensopegues com a
ciutadà -i que s'hi afegeixen gratuitament
als que ja de per si porta el simple fet d'existir-, a saber: la
incompetència, la corrupció i la manipualció de la informació
perpetrada pels polítics professionals.
Tot i que a les
enquestes, els ciutadans valoren críticament la ineptitud de llurs
dirigents, s'ha de reconèixer que no existeix encara una consciència
cívica clara de la relació que efectivament hi ha entre el mal
funcionament del país i el fangissar mafiós en què s'han convertit
les nostres institucions democràtiques. Aquesta afirmació no
significa que tots els polítics, individualment considerats com a
persones, cometin delictes, sinó que l’estat
de coses actual, l'escàndol cívic permanent per fets com ara la
immigració incontrolada, l'augment de la delinqüència, el col·lapse
de les presons, el fracàs del sistema educatiu, el caos de les
infraestructures, l'encariment de l'habitatge, l'atur, la
inestabilitat laboral, etc., sols són possibles com a resultat de la
corrupció consentida o tolerada per uns polítics i alts funcionaris
més preocupats per fer carrera que per complir la llei.
Així, que els polítics,
alts càrrecs i funcionaris hagin, o no, perpetrat delictes, això han
de dir-ho els jutges, però el que sí sabem sense necessitat de
sentències i amb absoluta certesa és que els nostres representants
col·lectius no fan absolutament res per afrontar la decadència moral
del govern i de les administracions catalanes.
Cal recordar, en
aquest sentit, que són els polítics els qui, al Parlament o al
Congrés dels Diputats, fan les lleis, inclós el codi penal que
defineix el que és i el que no és un delicte. Ens ha d'estranyar,
doncs, que mai no hagi estat tipificat pels polítics el delicte de corrupció
política? Coneix
aquesta dada la majoria de la gent? No. Doncs així és. Aquest forat
legal deliberat provoca que els casos de corrupció hagin de ser
perseguits sota altres tipus penals, de manera que a les acaballes
els qui van a la presó són els subordinats que s'hi jugen la pell en
les malifetes concretes, però no els grans beneficiaris, caps
visibles i referents simbòlics de la societat catalana.
Pensem en el cas
d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), un partit que, allà on ha
gestionat un departament de la Generalitat, allà han detectat els
jutges un escàndol de corrupció. Cal recordar les paraules de Núria
de Gispert -tan criticades per l'expert en corrupció Josep Vergés-
en una carta als seus afiliats: „el nostre compromís va més enllà de
la llei“. La crisi de les finances d'Unió des que ha sortit de les
institucions i no „toca poder“ és un símptoma clar del que podria
representar l'existència d'un tipus penal de corrupció. En lloc
d'això el que tenim són tot un reguitzell de resolucions judicials
que afecten personatges de segona fila i deixen impunes les
anomenades „personalitats“ de la vida política catalana,
considerades intocables, començant per Jordi Pujol, principal
promotor d'aquest model nefast de fer política i essència del
catalanisme vigent.
Un altre exemple és el
descontrol de la immigració, que molts polítics diuen lamentar -altres
l'encoratgen obertament-, però que no s'atura. Els ciutadans haurien
de saber que la vigent llei d'estrangeria considera l'entrada
il·legal al país sols com una mera falta administrativa, és a dir,
per posar un exemple, com una multa de tràfic, de manera que els
infractors, que no són considerats delinqüents, no poden ser
detinguts més enllà d'unes hores se'n surten amb una multa de 301
euros. D'altra banda, les ordres d'expulsió que la llei preveu com a
alternativa a la multa no es compleixen, de manera que cada cop
tenim més delinqüents al carrer. Aquesta
llei, aprovada pels polítics professionals, he estat disenyada
expresamente a fi d'afavorir la invasió d'immigrants que patim en
perjudici dels treballadors. Els nostres gestors electes, que
coneixen el rebuig de la majoria del poble envers aquest fenomen,
actuen així en contra del mandat dels seus electors, tot perjudicant-los
obertament, i són per tant polítics corruptes encara que no hagin
estat condemnats mai per cap jutge.
Tanmateix, què te a
veure tot el que hem dit amb la incompetència que tanta indignació
-no així la corrupció- aixeca entre els catalans?
Aquí tenim la clau de
l'assumpte, perquè les institucions públiques i els partits polítics
sols poden funcionar de manera eficaç si la selecció i promoció del
personal té a veure amb la capacitat real de les persones i no amb
altres criteris aliens al servei. No obstant això, a Catalunya el
que menys importa és la professionalitat i, molt menys encara, la
voluntat de respectar i fer complir la llei, clau de volta d'un
sistema democràtic.
De fet, els polítics i
funcionaris honestos no interessen als qui realment manen, perquè
una persona disposada a defensar la legalitat com si fos „la muralla
de la ciutat“ en un món on, qui més qui menys, transgredeix les
normes alguna vegada en benefici propi, dels familiars o dels amics,
sols pot generar „problemes i conflictes“. El que calen, doncs, en
aquest ambient putrefacte i tòxic per a la transparència, són els
anomenats pragmàtics, és a dir, els elements trepadors sense gaire
escrúpols disposats a tapar el que convingui i, sobretot, a ser
fidels a l'amo que els està promocionant envers l'èxit, en una
emocionada relació de vasallatge personal.
Això vol dir que la
incompetència s'afegeix a la corrupció, perquè les persones
preparades no necessiten els favors de ningú per avançar en la seva
carrera política o administrativa. En canvi, els que sols poden
oferir la seva fidelitat canina a qui els ha d'atorgar la poltrona,
difícilment faran les coses bé quan a la fi gaudeixin d'algun càrrec
i s'hagin de solucionar problemes reals aliens a la quotidiana
pràctica d'adulació del dirigent.
Un polític o un
funcionari capacitat hauria de poder aconquerir un lloc de
comandament sense ser sostingut per ningú, però precisament això és
el que el faria perillós, perquè si no depèn dels qui manen, és a
dir, dels grans corruptes intocables i impunes, qui l'impedirà
denunciar els molts abusos, fraus i malifetes existents? Així, la
competència professional, que en el funcionari va lligada a
l'honestedat, a Catalunya no és un mèrit, sinó una amenaça. El
que val a casa nostra és l'anomenada „confiança“, i això significa:
la lleialtat a l'oligarquia catalana de dues-centes famílies
enquistades al si del dispositiu institucional i administratiu,
autèntic moll de l'os de la la qüestió que estem plantejant.
Dit breument: tenim
una selecció, sí, però en negatiu. Els corruptes incompetents pugen,
els honestos i preparats es queden a baix. A les acaballes, el país
peta. Es podia esperar una altra cosa?
Perquè, en efecte,
aquestes poderoses famílies benestants tenen fills, parents i amics
que convé situar a la vida, però alguns no són gaire llestos ni
treballadors, malgrat que, això sí, tots tenen moltes ganes de
passar-s'ho bé. De manera que caldran molts funcionaris, alts
càrrecs i polítics „catalanistes“, „patriotes“, „nacionalistes“, etc,
per satisfer la demanda d'endolls ben remunerats. Els esmentats són
sols un seguit d'eufemismes per endolcir aquella realitat a la qual
es referia la Núria de Gispert, a saber: el famós „compromís“
misteriosament situat „més enllà“ de la llei ---més ellà però no
gaire lluny de nosaltres, per entendre'ns: a les urbanitzacions de
luxe on viuen els autèntics responsables del que la majoria dels
treballadors estem patint a Catalunya d'ençà de la caiguda del
comunisme i l'exportació a Europa del paradigma neoliberal
nordamericà.
Ara bé, han estat els
gestors econòmics i polítics de l'oligarquia catalana els qui ens
han ficat a casa els immigrants perquè, beneficiaris com són dels
grans interessos financers, necessiten mà d'obra barata, la forma
fàcil i idiota de reduir despeses, mentre que els estrangers fan la
mateixa feina que els autòctons però a meitat de preu. Així, encara
que nosaltres encarnem la immensa majoria de la nació que ells diuen
estimar tant, car s'anomenen nacionalistes, patriotes i no sé que
més, en realitat, quan ells parlen de Catalunya i de „compromís“ amb
Catalunya, es refereixen a un cercle força més reduït de persones,
que s'engreixa a còpia de negocis però també amb el diner de tots.
Una minoria elitista que mai no en té prou i fretura d'un dispositiu
institucionalitzat i permenent d'expoliació, robatori i frau a
esquenes del poble.Aquest
muntatge és el que enguany s'anomena catalanisme i representen
persones com l'Artur Mas o José Montilla. Per
poder seguir endavant amb el sistema sociopolític actual,
l'oligarquia porta, en efecte, els immigrants i els explota, de
manera que els treballadors -amb la col·laboració dels sindicats
grocs, com ara la UGT on CCOO- acceptem els nous salaris rebaixats o
anem a l'atur, però l'oligarquia ha de sucar també dels pressupostos
i dels recursos col·lectius, i això significa incomplir la llei,
buidar l'erari públic i promocionar la tropa que encobreixi totes
aquestes pràctiques, una gent que, de forma inevitable, haurà
d'estar nodrida per incompetents, l'únic mèrit dels quals serà
romandre al càrrec i calentar la poltrona amb la boca ben tancadeta.
I vet aquí que ja surt
a la llum quina és la causa vertadera de la sensació de bancarrota
cívica i política que viu avui dia Catalunya i el descrèdit del
catalanisme. Podríem anomenar-lo „caos de les infraestructures
morals“. D'aquest no se'n parla. Però es palesa en els alts índex
d'abstenció electoral i en el menyspreu de la gent del comú envers
els polítics.
En efecte, les
conseqüències del que hem dit són evidents. Catalunya experimenta
una autèntica situació de desastre, fruit de la incompetència, però
aquest malestar no és casual, sinó que brolla de la necessitat
d'ubicar estratègicament a les institucions públiques individus que
responen al principi de lleialtat, el „personalisme“ de què parlava
Pujol, garantia de què no s'esbombaran les brutícies dels poderosos.
Així, rera la palesa ineptitud hi ha la corrupció i rera la
corrupció, com hem dit, el
règim oligàrquic de dues-centes famílies benestants, les quals, cal
subratlllar ara, a Catalunya controlen les cúpules de tots els
partits parlamentaris.
I els ciutadans
potser no ho saben explicar, però ho intueixen amb conviccions cada
cop més arrelades com ara „tot està podrit“, „tots els polítics són
iguals“, etcètera.
La majoria dels
catalans recordem l'escàndol del 3%. En aquell moment semblava que
s'havia destapat a la fi el pot de les podridures i que els jutjats
acreditarien amb proves el que feia temps que ens ensumàvem els
treballadors. Era una bocanada d'aire net i l'agradable imatge
d'alguns caps rodant, que ja tocava, però era sobretot el somni d'un
canvi real envers una democràcia de veritat, que és això, i no la
independència, el que la majoria dels ciutadans anhelem per a
Catalunya. Tanmateix, aquella afirmació tan gruixuda de l'existència
de la corrupció pujolista, feta per Pasqual Maragall, és a dir, per
l'aleshores president de la Generalitat, es va quedar en un no-res.
Què se'n va fer, en efecte, del 3%? Poca cosa. Tot
torna a ser com abans, si no pitjor, amb la quotidiana notícia del
fracàs de Catalunya com a societat dia sí, dia també, però sempre
amb Espanya i Madrid com a caps de turc de qualsevol nou desastre
que faci envermellir de vergonya el nostres patètics representants
governamentals.
No sorprèn que els
polítics del catalanisme hagin de muntar un 1er de desembre „pel
dret a decidir“ en una manifestació que té com a única finalitat
enganyar la ciutadania sobre les causes reals de la crisi endèmica
on som immersos com a país. Els polítics, és clar, no poden
reconèixer que ells mateixos representen l'arrel del problema i no
la solució. Si les coses van malament és perquè suposadament no
tenen prou poder i els manquen les prerrogatives legals per a
„decidir“. Donem-los més poder, doncs. I això significa: més
calerons i càrrecs a repartir. Poca-vergonyes!
En definitiva, quan
s'obre un forat, un dels molts forats que té amagats la societat
catalana i que aniran fent-se visibles inexorablement a mesura que
passi el temps -a menys que fem alguna cosa per a netejar les
institucions públiques-, els autèntics responsables, els polítics
oligàrquics, no es conformen amb callar i amagar-se, necessiten
cercar un culpable, com els nazis amb els jueus, i surten al carrer
a insultar la intel·ligència amb demagògia independentista que ni
ells es prenen seriosament, però que fa maco i de patriota.
A més, apuntar cap al
govern central com a causa de tots els mals que hi patim resulta
força fàcil perquè cada dia a TV3 ens renten el cervell amb un
catalanisme racista, violent, demagògic i hipòcrita que difama tot
el que sigui espanyol i, per tant, ofén la majoria dels ciutadans
d'aquesta comunitat que, agradi o no als sectaris de la llengua, ens
sentim espanyols i catalans a parts iguals, sense cap mena de
problema de puresa ètnica.
Perquè si les presons
o les escoles de la Generalitat no funcionen bé, la causa no és
Espanya, encara que ens ho vulguin fer creure a còpia de propaganda.
Les transferències de competències de serveis penitenciaris o
d'educació es van fer efectives fa 20 anys i els resultats no poden
ser més esgarrifosos. Els responsables són els qui es manifestaven
el passat 1er de desembre, uns com a gestors, els altres, la majoria,
per llur deliberada intenció de romandre cecs davant l'esclatant
evidència de la realitat: el fracàs del catalanisme.
Es solucionen els
problemes de Catalunya amb noves injeccions de diner provivents de
l'Estat? No. La qüestió és què fem amb aquests diners. Si són per a
les butxaques de l'oligarquia familiar catalana i de tota la caterva
de paràsits que li tapa les vergonyes al fill tonto de la mare
convertit en director general o professor d'universitat, millor que
es quedin a Madrid on, per exempre, han construït desenes de presons
que rehabiliten els presos mentre aquí sols n'hem feta una en vint
anys i no rehabilitem cap reclús, sinó que convertim els
drogaaddictes en lladres professionals i els lladres professionals
en assassins.
Partit per Catalunya
vol anar a l'arrel dels problemes d'incompetència dels poders
públics que sofreix aquesta nostrada comunitat autònoma: la
corrupció, resultat del règim oligàrquic familiar català. Nosaltres
no som sols un partit més, som el poble aixecat en santa indignació,
fart dels "partits" i dels politicastres de sempre.
Per aquest motiu,
recolzar PxCat és la millor resposta dels qui ja han perdut la fe en
els polítics. Perquè nosaltres
anem contra aquesta classe política corrupta en el seu conjunt i
no a posar-hi alguns panys calents per, tot seguit, reconciliar-nos
amb el sistema oligàrquic, com han fet ja ben aviat els Ciutadans
del Boadella. Volem
extirpar el tumor antidemocràtic que podreix per dintre la nostra
societat i, si tu vols, els corruptes amb corbata que t'han estafat
mil vegades i que es riuen del teu pare un cop ja els has donat el
vot, no ens podran aturar. Hi haurà un abans i un després de PxCat,
perquè aquesta
autèntica revolució cívica que suposa exigir el compliment de la
legalitat i l'autoafirmació de les institucions com a models ètico-normatius
de conducta pública, sols pot afavorir al poble.
Així, et demanem una
cosa: dona-li una oportunitat a la llei i que tots aquests
impresentables de polítics acabin a la garjola, a l'atur o, si més
no, a l'oposició, que és on han de raure per molt de temps. Arribat
aquest moment, les coses començaran a rutllar i podras comprovar que
es produeix una millora real en la teva vida quotidiana, única prova
inqüestionable de què les institucions democràtiques funcionen de
debó.
Comitè Executiu del
Partit per Catalunya (PxCat)
