CARTA ALS CIUTADANS DE CATALUNYA

A la present lletra no et parlarem dels problemes que, com a ésser humà, has de patir cada dia a la feina, a casa teva, al carrer o al lloc on estudies per sortir-te'n en aquesta lluita quotidiana que és la vida humana, sinó de la causa comuna de molts entrebancs amb què ensopegues com a ciutadà -i que s'hi afegeixen gratuitament als que ja de per si porta el simple fet d'existir-, a saber: la incompetència, la corrupció i la manipualció de la informació perpetrada pels polítics professionals.

Tot i que a les enquestes, els ciutadans valoren críticament la ineptitud de llurs dirigents, s'ha de reconèixer que no existeix encara una consciència cívica clara de la relació que efectivament hi ha entre el mal funcionament del país i el fangissar mafiós en què s'han convertit les nostres institucions democràtiques. Aquesta afirmació no significa que tots els polítics, individualment considerats com a persones, cometin delictes, sinó que l’estat de coses actual, l'escàndol cívic permanent per fets com ara la immigració incontrolada, l'augment de la delinqüència, el col·lapse de les presons, el fracàs del sistema educatiu, el caos de les infraestructures, l'encariment de l'habitatge, l'atur, la inestabilitat laboral, etc., sols són possibles com a resultat de la corrupció consentida o tolerada per uns polítics i alts funcionaris més preocupats per fer carrera que per complir la llei.

Així, que els polítics, alts càrrecs i funcionaris hagin, o no, perpetrat delictes, això han de dir-ho els jutges, però el que sí sabem sense necessitat de sentències i amb absoluta certesa és que els nostres representants col·lectius no fan absolutament res per afrontar la decadència moral del govern i de les administracions catalanes.

Cal recordar, en aquest sentit, que són els polítics els qui, al Parlament o al Congrés dels Diputats, fan les lleis, inclós el codi penal que defineix el que és i el que no és un delicte. Ens ha d'estranyar, doncs, que mai no hagi estat tipificat pels polítics el delicte de corrupció política? Coneix aquesta dada la majoria de la gent? No. Doncs així és. Aquest forat legal deliberat provoca que els casos de corrupció hagin de ser perseguits sota altres tipus penals, de manera que a les acaballes els qui van a la presó són els subordinats que s'hi jugen la pell en les malifetes concretes, però no els grans beneficiaris, caps visibles i referents simbòlics de la societat catalana.

Pensem en el cas d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), un partit que, allà on ha gestionat un departament de la Generalitat, allà han detectat els jutges un escàndol de corrupció. Cal recordar les paraules de Núria de Gispert -tan criticades per l'expert en corrupció Josep Vergés- en una carta als seus afiliats: „el nostre compromís va més enllà de la llei“. La crisi de les finances d'Unió des que ha sortit de les institucions i no „toca poder“ és un símptoma clar del que podria representar l'existència d'un tipus penal de corrupció. En lloc d'això el que tenim són tot un reguitzell de resolucions judicials que afecten personatges de segona fila i deixen impunes les anomenades „personalitats“ de la vida política catalana, considerades intocables, començant per Jordi Pujol, principal promotor d'aquest model nefast de fer política i essència del catalanisme vigent.

Un altre exemple és el descontrol de la immigració, que molts polítics diuen lamentar -altres l'encoratgen obertament-, però que no s'atura. Els ciutadans haurien de saber que la vigent llei d'estrangeria considera l'entrada il·legal al país sols com una mera falta administrativa, és a dir, per posar un exemple, com una multa de tràfic, de manera que els infractors, que no són considerats delinqüents, no poden ser detinguts més enllà d'unes hores se'n surten amb una multa de 301 euros. D'altra banda, les ordres d'expulsió que la llei preveu com a alternativa a la multa no es compleixen, de manera que cada cop tenim més delinqüents al carrer. Aquesta llei, aprovada pels polítics professionals, he estat disenyada expresamente a fi d'afavorir la invasió d'immigrants que patim en perjudici dels treballadors. Els nostres gestors electes, que coneixen el rebuig de la majoria del poble envers aquest fenomen, actuen així en contra del mandat dels seus electors, tot perjudicant-los obertament, i són per tant polítics corruptes encara que no hagin estat condemnats mai per cap jutge.

Tanmateix, què te a veure tot el que hem dit amb la incompetència que tanta indignació -no així la corrupció- aixeca entre els catalans?

Aquí tenim la clau de l'assumpte, perquè les institucions públiques i els partits polítics sols poden funcionar de manera eficaç si la selecció i promoció del personal té a veure amb la capacitat real de les persones i no amb altres criteris aliens al servei. No obstant això, a Catalunya el que menys importa és la professionalitat i, molt menys encara, la voluntat de respectar i fer complir la llei, clau de volta d'un sistema democràtic.

De fet, els polítics i funcionaris honestos no interessen als qui realment manen, perquè una persona disposada a defensar la legalitat com si fos „la muralla de la ciutat“ en un món on, qui més qui menys, transgredeix les normes alguna vegada en benefici propi, dels familiars o dels amics, sols pot generar „problemes i conflictes“. El que calen, doncs, en aquest ambient putrefacte i tòxic per a la transparència, són els anomenats pragmàtics, és a dir, els elements trepadors sense gaire escrúpols disposats a tapar el que convingui i, sobretot, a ser fidels a l'amo que els està promocionant envers l'èxit, en una emocionada relació de vasallatge personal.

Això vol dir que la incompetència s'afegeix a la corrupció, perquè les persones preparades no necessiten els favors de ningú per avançar en la seva carrera política o administrativa. En canvi, els que sols poden oferir la seva fidelitat canina a qui els ha d'atorgar la poltrona, difícilment faran les coses bé quan a la fi gaudeixin d'algun càrrec i s'hagin de solucionar problemes reals aliens a la quotidiana pràctica d'adulació del dirigent.

Un polític o un funcionari capacitat hauria de poder aconquerir un lloc de comandament sense ser sostingut per ningú, però precisament això és el que el faria perillós, perquè si no depèn dels qui manen, és a dir, dels grans corruptes intocables i impunes, qui l'impedirà denunciar els molts abusos, fraus i malifetes existents? Així, la competència professional, que en el funcionari va lligada a l'honestedat, a Catalunya no és un mèrit, sinó una amenaça. El que val a casa nostra és l'anomenada „confiança“, i això significa: la lleialtat a l'oligarquia catalana de dues-centes famílies enquistades al si del dispositiu institucional i administratiu, autèntic moll de l'os de la la qüestió que estem plantejant.

Dit breument: tenim una selecció, sí, però en negatiu. Els corruptes incompetents pugen, els honestos i preparats es queden a baix. A les acaballes, el país peta. Es podia esperar una altra cosa?

Perquè, en efecte, aquestes poderoses famílies benestants tenen fills, parents i amics que convé situar a la vida, però alguns no són gaire llestos ni treballadors, malgrat que, això sí, tots tenen moltes ganes de passar-s'ho bé. De manera que caldran molts funcionaris, alts càrrecs i polítics „catalanistes“, „patriotes“, „nacionalistes“, etc, per satisfer la demanda d'endolls ben remunerats. Els esmentats són sols un seguit d'eufemismes per endolcir aquella realitat a la qual es referia la Núria de Gispert, a saber: el famós „compromís“ misteriosament situat „més enllà“ de la llei ---més ellà però no gaire lluny de nosaltres, per entendre'ns: a les urbanitzacions de luxe on viuen els autèntics responsables del que la majoria dels treballadors estem patint a Catalunya d'ençà de la caiguda del comunisme i l'exportació a Europa del paradigma neoliberal nordamericà.

Ara bé, han estat els gestors econòmics i polítics de l'oligarquia catalana els qui ens han ficat a casa els immigrants perquè, beneficiaris com són dels grans interessos financers, necessiten mà d'obra barata, la forma fàcil i idiota de reduir despeses, mentre que els estrangers fan la mateixa feina que els autòctons però a meitat de preu. Així, encara que nosaltres encarnem la immensa majoria de la nació que ells diuen estimar tant, car s'anomenen nacionalistes, patriotes i no sé que més, en realitat, quan ells parlen de Catalunya i de „compromís“ amb Catalunya, es refereixen a un cercle força més reduït de persones, que s'engreixa a còpia de negocis però també amb el diner de tots. Una minoria elitista que mai no en té prou i fretura d'un dispositiu institucionalitzat i permenent d'expoliació, robatori i frau a esquenes del poble. Aquest muntatge és el que enguany s'anomena catalanisme i representen persones com l'Artur Mas o José Montilla. Per poder seguir endavant amb el sistema sociopolític actual, l'oligarquia porta, en efecte, els immigrants i els explota, de manera que els treballadors -amb la col·laboració dels sindicats grocs, com ara la UGT on CCOO- acceptem els nous salaris rebaixats o anem a l'atur, però l'oligarquia ha de sucar també dels pressupostos i dels recursos col·lectius, i això significa incomplir la llei, buidar l'erari públic i promocionar la tropa que encobreixi totes aquestes pràctiques, una gent que, de forma inevitable, haurà d'estar nodrida per incompetents, l'únic mèrit dels quals serà romandre al càrrec i calentar la poltrona amb la boca ben tancadeta.

I vet aquí que ja surt a la llum quina és la causa vertadera de la sensació de bancarrota cívica i política que viu avui dia Catalunya i el descrèdit del catalanisme. Podríem anomenar-lo „caos de les infraestructures morals“. D'aquest no se'n parla. Però es palesa en els alts índex d'abstenció electoral i en el menyspreu de la gent del comú envers els polítics.

En efecte, les conseqüències del que hem dit són evidents. Catalunya experimenta una autèntica situació de desastre, fruit de la incompetència, però aquest malestar no és casual, sinó que brolla de la necessitat d'ubicar estratègicament a les institucions públiques individus que responen al principi de lleialtat, el „personalisme“ de què parlava Pujol, garantia de què no s'esbombaran les brutícies dels poderosos. Així, rera la palesa ineptitud hi ha la corrupció i rera la corrupció, com hem dit, el règim oligàrquic de dues-centes famílies benestants, les quals, cal subratlllar ara, a Catalunya controlen les cúpules de tots els partits parlamentaris.

I els ciutadans potser no ho saben explicar, però ho intueixen amb conviccions cada cop més arrelades com ara „tot està podrit“, „tots els polítics són iguals“, etcètera.

La majoria dels catalans recordem l'escàndol del 3%. En aquell moment semblava que s'havia destapat a la fi el pot de les podridures i que els jutjats acreditarien amb proves el que feia temps que ens ensumàvem els treballadors. Era una bocanada d'aire net i l'agradable imatge d'alguns caps rodant, que ja tocava, però era sobretot el somni d'un canvi real envers una democràcia de veritat, que és això, i no la independència, el que la majoria dels ciutadans anhelem per a Catalunya. Tanmateix, aquella afirmació tan gruixuda de l'existència de la corrupció pujolista, feta per Pasqual Maragall, és a dir, per l'aleshores president de la Generalitat, es va quedar en un no-res. Què se'n va fer, en efecte, del 3%? Poca cosa. Tot torna a ser com abans, si no pitjor, amb la quotidiana notícia del fracàs de Catalunya com a societat dia sí, dia també, però sempre amb Espanya i Madrid com a caps de turc de qualsevol nou desastre que faci envermellir de vergonya el nostres patètics representants governamentals.

No sorprèn que els polítics del catalanisme hagin de muntar un 1er de desembre „pel dret a decidir“ en una manifestació que té com a única finalitat enganyar la ciutadania sobre les causes reals de la crisi endèmica on som immersos com a país. Els polítics, és clar, no poden reconèixer que ells mateixos representen l'arrel del problema i no la solució. Si les coses van malament és perquè suposadament no tenen prou poder i els manquen les prerrogatives legals per a „decidir“. Donem-los més poder, doncs. I això significa: més calerons i càrrecs a repartir. Poca-vergonyes!

En definitiva, quan s'obre un forat, un dels molts forats que té amagats la societat catalana i que aniran fent-se visibles inexorablement a mesura que passi el temps -a menys que fem alguna cosa per a netejar les institucions públiques-, els autèntics responsables, els polítics oligàrquics, no es conformen amb callar i amagar-se, necessiten cercar un culpable, com els nazis amb els jueus, i surten al carrer a insultar la intel·ligència amb demagògia independentista que ni ells es prenen seriosament, però que fa maco i de patriota.

A més, apuntar cap al govern central com a causa de tots els mals que hi patim resulta força fàcil perquè cada dia a TV3 ens renten el cervell amb un catalanisme racista, violent, demagògic i hipòcrita que difama tot el que sigui espanyol i, per tant, ofén la majoria dels ciutadans d'aquesta comunitat que, agradi o no als sectaris de la llengua, ens sentim espanyols i catalans a parts iguals, sense cap mena de problema de puresa ètnica.

Perquè si les presons o les escoles de la Generalitat no funcionen bé, la causa no és Espanya, encara que ens ho vulguin fer creure a còpia de propaganda. Les transferències de competències de serveis penitenciaris o d'educació es van fer efectives fa 20 anys i els resultats no poden ser més esgarrifosos. Els responsables són els qui es manifestaven el passat 1er de desembre, uns com a gestors, els altres, la majoria, per llur deliberada intenció de romandre cecs davant l'esclatant evidència de la realitat: el fracàs del catalanisme.

Es solucionen els problemes de Catalunya amb noves injeccions de diner provivents de l'Estat? No. La qüestió és què fem amb aquests diners. Si són per a les butxaques de l'oligarquia familiar catalana i de tota la caterva de paràsits que li tapa les vergonyes al fill tonto de la mare convertit en director general o professor d'universitat, millor que es quedin a Madrid on, per exempre, han construït desenes de presons que rehabiliten els presos mentre aquí sols n'hem feta una en vint anys i no rehabilitem cap reclús, sinó que convertim els drogaaddictes en lladres professionals i els lladres professionals en assassins.

Partit per Catalunya vol anar a l'arrel dels problemes d'incompetència dels poders públics que sofreix aquesta nostrada comunitat autònoma: la corrupció, resultat del règim oligàrquic familiar català. Nosaltres no som sols un partit més, som el poble aixecat en santa indignació, fart dels „partits“ i dels politicastres de sempre.

Per aquest motiu, recolzar PxCat és la millor resposta dels qui ja han perdut la fe en els polítics. Perquè nosaltres anem contra aquesta classe política corrupta en el seu conjunt i no a posar-hi alguns panys calents per, tot seguit, reconciliar-nos amb el sistema oligàrquic, com han fet ja ben aviat els Ciutadans del Boadella. Volem extirpar el tumor antidemocràtic que podreix per dintre la nostra societat i, si tu vols, els corruptes amb corbata que t'han estafat mil vegades i que es riuen del teu pare un cop ja els has donat el vot, no ens podran aturar. Hi haurà un abans i un després de PxCat, perquè aquesta autèntica revolució cívica que suposa exigir el compliment de la legalitat i l'autoafirmació de les institucions com a models ètico-normatius de conducta pública, sols pot afavorir al poble.

Així, et demanem una cosa: dona-li una oportunitat a la llei i que tots aquests impresentables de polítics acabin a la garjola, a l'atur o, si més no, a l'oposició, que és on han de raure per molt de temps. Arribat aquest moment, les coses començaran a rutllar i podras comprovar que es produeix una millora real en la teva vida quotidiana, única prova inqüestionable de què les institucions democràtiques funcionen de debó.

Comitè Executiu del Partit per Catalunya (PxCat)

Cervera, desembre de 2007

© Copyright Partit per Catalunya (PxCat) 2007 - Apartat de Correus 200  - 25200 Cervera (Lleida)